Les memòries són un gènere que em captiva, sobretot quan reflecteixen aspectes de la meva pròpia vida. Sempre hi ha alguna cosa que pugui aprendre’n.
En aquesta ocasió, vull parlar-te del debut literari de l’escriptora i periodista britànica Dolly Alderton: Tot el que sé sobre l’amor. Aquesta obra, que ràpidament va assolir una gran popularitat, ha estat comparada per molts amb l’estil de Helen Fielding, autora de Bridget Jones.
Tema i missatge
En aquest llibre, Alderton narra en primera persona les seves aventures i desventures des de l’adolescència fins ben entrada la trentena. A través d’anècdotes personals, ens fa viatjar pels anys de caos, festa, aprenentatge, errors i autodescobriment.
Entre els temes principals destaquen l’amor, l’amistat, la identitat i el creixement personal. A mesura que avancem en la lectura, veiem com canvia la nostra concepció de l’amor amb els anys: des de l’obsessió romàntica fins a la comprensió que, moltes vegades, l’amor més important no és el que trobem en una parella, sinó el que cultivem en les amistats i, sobretot, en la relació amb nosaltres mateixes.
Opinió personal
Des de la primera pàgina vaig sentir una connexió especial amb el llibre. La Dolly afirma que, per a ella, el so que va marcar la seva adolescència va ser el del mòdem connectant-se a internet. Aquella frase em va atrapar de seguida: “Aquella era la banda sonora de la meva vida, perquè em vaig passar l’adolescència a internet.”
Com ella, formo part de la generació millennial. Vam créixer en temps del Messenger i el MySpace, i aquest univers digital forma part de la nostra memòria emocional. Per això, moltes de les seves experiències em van resultar molt familiars.
També m’hi vaig veure reflectida en la seva manera d’abordar les relacions tòxiques, la dependència emocional i aquell remolí d’emocions que són els vint. A la primera part del llibre, Alderton dedica bastant espai a relatar, amb humor i detall, les seves nits de festa, el consum d’alcohol i drogues, i les celebracions amb amigues. Aquests fragments em van recordar al gènere quit lit, on autores relaten les seves vivències amb l’alcohol fins que, per diferents motius, decideixen deixar-lo enrere.
Personatges
Tot i tractar-se d’unes memòries, el relat es llegeix gairebé com una novel·la, amb la Dolly com a protagonista carismàtica i singular. El seu estil a l’hora de vestir, els gustos musicals, la vida social i la manera de relacionar-se amb els altres –especialment amb les seves amigues– la converteixen en una figura difícil d’oblidar.
La relació amb la seva millor amiga, la Farly, és el veritable eix emocional del llibre. La seva amistat profunda, lleial i complexa ens recorda que hi ha vincles que poden ser tan o més significatius que qualsevol història romàntica.
Dit això, un dels punts febles del llibre és la gran quantitat d’amigues que esmenta. Més enllà de la Farly, costa distingir les altres, els perfils de les quals queden una mica desdibuixats.
Estil d’escriptura
L’estil de Dolly Alderton és fresc, directe, honest i amb un sentit de l’humor molt característic. Escriu com si estigués parlant amb una amiga, i això genera una immediata proximitat amb la lectora.
Tot i així, algunes seccions em van semblar innecessàries. Les receptes, així com les cartes i correus electrònics de comiats de soltera o casaments, em van donar la impressió de ser un afegit forçat, més decoratiu que substancial. En particular, el cinisme de l’humor britànic en aquestes escenes no em va acabar de convèncer. He vist aquest tipus de recursos en altres llibres i, personalment, em semblen un farciment que resta més del que suma.
Valoració ⭐⭐⭐⭐
Li poso 4 estrelles a Tot el que sé sobre l’amor de Dolly Alderton. El recomano amb entusiasme, no només a dones millennials que, com jo, el puguin llegir amb una certa nostàlgia, sinó també a noies joves que estiguin travessant els terrenys complicats de l’amor, l’amistat i la identitat. Estic convençuda que hi trobaran pàgines valuoses, reconfortants i, sobretot, molt humanes.
